Bones, soc la Núria Pujol, estudiant del grau d’arts de la UOC. Un plaer compartir l’assignatura amb tots vosaltres.
Com a estudiant, la meva trajectòria és curta, la major part del meu treball han sigut projectes fets per a la universitat, i no segueixen un fil tan marcat.
Encara que ja em trobo en la fase final del grau, encara tinc molts dubtes en com enfocar-me com a artista i professional.
Quan vaig començar el batxillerat artístic, vaig descobrir a Marina Abramovich, la manera en què semblava que se sacrificava a ella mateixa, sense por, per poder crear unes performances de les més expressives, em va captivar de sobre manera. Crec que en aquell moment vaig entendre quin significat tenia l’art per mi.
Tot i això, hi ha altres aspectes de l’art que m’han captivat, en l’assignatura materialitat i tecnologia i cultura visual i nous mitjans, vaig aprendre sobre el tecno positivisme, el món cíborg i la materialització, em va interessar molt.
Així que em trobo en una espècie de dualitat creativa, que abasta des d’una perspectiva més emocional a una més material i teòrica, amb una forma poc definida per al moment.
En aquesta línia, destacaria l’Artefacte d’afecte que vaig realitzar per l’assignatura d’escultura. En aquest projecte, utilitzo materials totalment casolans per crear una mena de casc amb un mecanisme capaç d’acariciar-te i donar-te copets, creant una sensació similar a com si t’ho estigués fent una altra persona, i així, poder-te sentir abrigallada tot i la soledat.
Un altre treball fet per a l’assignatura de vídeo-creació, és Sobresurti’m, una videoinstal·lació on es projecten cares famoses sobre un relleu també d’una cara, de manera que aquestes imatges agafen una tridimensionalitat i una espècie de deformació, la instal·lació estaria pensada perquè a més a més, el públic hi pogués projectar la seva pròpia cara en temps real. Estaríem parlant d’alguna manera en els filtres a la imatge, i la portada a l’escena de persones reals, no tan reals.
I des d’un vessant més emocional, hi tinc una sèrie de fotografies, que formen part d’una espècie de performance feta en mig d’un passeig comercial, parlant sobre presència i la relació amb l’entorn i les persones que l’habiten, amb diferents rols.
En els treballs deixo entreveure el meu interès per utilitzar materials casolans, aquests em semblen empoderant i a la vegada són un reflex de la meva pròpia experiència vital. Tinc interès per temes que podríem considerar esotèrics, com ara la presencia i les relacions personals a un nivell espiritual, i la relació que hi pot tenir amb el que es denomina “modernitat liquida”.
Las 8 Malditas Primeras Páginas exposa un recull dels documents empleats durant el desenvolupament del projecte Hijos de Orión. El fons documental està organitzat a mode d’arxiu per facilitar la lectura dels elements, introduïts pel títol i una il·lustració de referencia seguida per la descripció del document. L’autor afegeix al final del llibre el seu projecte acompanyat d’un breu text de presentació. S’ha dissenyat i maquetat la publicació amb la intenció de ser impresa, tenint present els marges, la tipografia, mida de la font, la distribució de les pàgines, així com els fulls a deixar en blanc per a un correcte enquadrament i una presentació més professional. Per acabar s’ha adaptat al mitja físic amb una correcta reflexió de les pagines esquerra i dreta, numeració ben situada i s’han afegit els elements propis d’un llibre: l’índex, els crèdits, portada dels capítols, portada i contraportada, entre altres.
Comparteixo amb vosaltres l’entrega final d’aquesta assignatura. Com veieu, es tracta d’una publicació amb un format relativament tradicional: es tractaria d’una impressió en grapa de 36 pàgines en format A5. En ell he plantejat tot el que se’ns demanava per aquesta PAC a mode de relat i focalitzant-me especialment en el context de socialització. Com que la part creativa es relaciona íntimament amb aquest aspecte, he parlat d’ella tot i que amb menys profunditat que en la memòria (i he deixat de banda els elements més formals del procés creatiu, com l’estètica o el so).
Pels que heu seguit el meu treball des de l’inici, la primera meitat del treball us sonarà i tot girarà en torn als mateixos conceptes; però la segona meitat (a partir de la pàgina 16) podeu trobar molts altres elements que es corresponen sobretot a l’enfocament didàctic que he pres en el final d’aquest projecte. En ell podeu veure un estudi més profund de l’àmbit didàctic com a context, com vaig plantejar el taller des d’una proposta didàctica, el resultat d’uns qüestionaris que vaig aportar i la posterior anàlisi dels resultats. També una altra possible posada en pràctica de cara a setembre o octubre, anotant tots els aspectes a tenir en compte després d’aquesta experiència.
Sense res més a dir, us deixo aquí el meu treball. Ànims a la resta i bon estiu!
El projecte realitzat per aquesta assignatura es tracta de Fobos, una obra interactiva o videojoc en la qual encarnem el personatge de la Caputxeta Vermella i haurem de recórrer un bosc per portar-li menjar a l’àvia de la protagonista. El seu discurs gira en torn la por, com combatre-la i el conflicte que suposa una fugida constant. Disposa d’elements i personatges d’altres contes que plantegen idees i donen pistes, al mateix temps que construeixen el context de la història i funcionen des d’un intertext. El seu context de socialització ha canviat durant el seu procés, i ha passat de tenir un enfoc molt obert enfront internet a centrar-se en els nens des d’un enfoc pedagògic. El projecte es pot descarregar des del Drive a través d’aquests dos enllaços (es troba tant en català com en castellà):
Es pot jugar a pantalla completa si premem Alt + Enter. Per sortir d’aquest mode també s’ha de prémer la mateixa combinació.
Com que entenc que, sense experiència, el control pot resultar complicat, he gravat aquest vídeo on es poden veure tots els elements de l’obra, des de l’inici fins el final.
El Mar Rosa és una obra manga realitzada en el marc del concurs anual de manga que organitza la Norma Editorial. El manga (漫画) és el còmic d’origen japonès que adquirí popularitat en el període de postguerra i es massificà fins esdevenir un pilar fonamental de la cultura japonesa. Sent un mitjà d’entreteniment forma part de la cultura de masses produïda per les industries culturals, és un art relacional marcat per les interacciones humanes, influenciat pel context social i que reformula els objectius estètics i culturals. L’obra recorre tres fases definides en les quals incideix un sistema d’agents i relacions. Durant la fase de definició intervenen els referents i la planificació del procés, en la fase de producció es respon a les bases estipulades per la editorial, finalment la difusió recau sobre les xarxes socials i la difusió analògica del producte per part de la Norma.
PARAULES CLAU
convocatòria, cultura de masses, industria cultural, manga, relacional, socialització, agents, sistema, entreteniment
DIMENSIÓ SOCIALITZADORA I RELACIONAL
En formar part d’una convocatòria artística el meu projecte es relaciona amb un mode de socialització en concret, respon a les bases d’aquest certamen i interactua dintre d’un sistema de relacions entre agents consolidat on cada actor dur a terme un paper establert. La premissa principal es la realització d’una proposta de projecte per al concurs anual de manga que organitza l’editorial Norma Còmics. El concurs planteja la creació d’una història que en guanyar es desenvoluparia fins les 170 pàgines dibuixades a blanc i negre.
El Mar Rosa es una obra manga (漫画), còmic d’origen japonès desenvolupat al final del segle XIX, si menys no es va massificar al segle XX. El manga japonès te les seves arrels en el segle XII amb les caricatures d’animals i l’art seqüencial, però es en el període Edo durant el moviment artístic del Ukiyo-e on Katsushika Hokusai empra el terme en una recopilació de les seves obres com a «dibuixo capritxosos». L’auge del manga es dona el 1945 en un Japó marcat per la humiliació de la derrota a mans dels nord-americans durant la Segona Guerra Mundial L’ocupació estatunidenca al país va inundar la societat nipona de productes culturals que afectarien la seva posterior evolució, on tradició i modernitat haurien de coexistir en el marc d’una societat de consum impulsada per la cultura pop i afavorida per l’increment massiu de la tecnologia miniaturitzada. El paper del manga fou a primera instància d’entreteniment, un format de baix cost idoni per a un període de postguerra, però a mesura que el mitjà fou expandint-se va esdevenir un esglaó indispensable dins la societat japonesa, traspassant barreres i convertint-se en una senya d’identitat cultural en l’àmbit internacional.
Veiem en la pròpia essència del manga un complex sistema de relacions que abasta una amplia gamma d’agents i gira al voltant del concepte d’entreteniment. Definim el manga llavors com un art relacional marcat per les interacciones humanes, influenciat pel context social i que reformula els objectius estètics i culturals. Segons Nicolas Bourriaud a La forma relacional, per tractar de dibuixar una sociologia, aquesta evolució prové essencialment del naixement d’una cultura urbana mundial i de l’extensió del model urbà a la casi totalitat dels fenòmens culturals. En el mateix camp Theodor Adorno i Max Horkheimer, dos teòrics alemanys, introdueixen el terme «indústria cultural» en l’article La industria cultural. Il·lustració com mistificació de masses. El concepte d’indústria cultural, amb referència als modes en que la cultura de masses produeix el seu propi sistema totalitzat, s’associa al conjunt de sectors encarregats de la creació, producció, exhibició, distribució i difusió de serveis i bens culturals, l’objectiu principal és el de vendre productes a través dels mitjans de comunicació. El manga es un objecte de la cultura de masses produït per les industries culturals.
La forma en que el còmic manga ha adquirit popularitat i reconeixement internacional els últims anys, formant una subcultura, reflexa la influència dels mitjans massius de comunicació i la seva importància dintre d’aquesta societat de masses, societat conformada per individus alineats al capitalisme i al consumisme. El producte en sí mateix es sosté pels tres pilars fonamentals del medi, la cultura comercial, la societat de consum i la institució publicitària. L’impacte mundial i la consolidació del mitjà tant dintre com fora de la societat japonesa ha reduït l’exclusivitat de la seva creació als autors originaris de Japó, un clar exemple és la creació de l’amerimanga, un estil de còmic influenciat pel manga i l’anime japonès però per a un públic estatunidenc. A França es combina la sofisticació madura del manga amb l’estil artístic de les historietes franco-belgues en el moviment La nouvelle manga iniciat per Frédéric Boilet. Els artistes espanyols s’estan introduint a marxes forçoses en aquest sector d’on sorgeixen obres manga influïdes exclusivament per l’estil original, però al ser autors occidentals reben l’etiqueta de mangañol. Els mangues espanyols posseeixen les característiques pròpies dels japonesos, ja siguin les tècniques de creació, l’estil i els gèneres tractats, si menys no, hi ha diferències en el llenguatge, les influencies culturals i el sistema de producció. També hi ha híbrids que adopten l’estil manga però conserven el sentit de lectura occidental.
Norma Editorial s’encarrega de l’edició espanyola d’alguns dels mangues japonesos amb més renom, des de fa uns anys va tenir la iniciativa de realitzar un concurs internacional on el guanyador publicaria el seu propi manuscrit amb l’editorial. La primera convocatòria fou el 1994 i deixà com a guanyador a Roger Ibáñez, Norma apostava pels forts valors del manga espanyol, foren uns autèntics pioners en la primera onada del fenomen manga a Espanya. La segona edició del concurs no fou fins el 2006, a partir d’allí el certamen adquirí una regularitat. Norma és l’agent més important al voltant del qual giren els tractes relacionats amb la planificació, producció i difusió de l’obra, si menys no, el projecte respon a diverses necessitats alienes al concurs.
En primera instància destaquem tres grans agents gràcies als quals la realització d’aquest treball es possible, la Universitat Oberta de Catalunya, l’editorial Norma i el propi autor. La iniciativa de fer el manga i presentar-se al concurs prové de l’interès personal de l’artista, s’adapta també a la necessitat de produït un projecte real per a l’assignatura de Projecte III de la UOC, aquesta, però, no influeix en cap aspecte de l’obra, la seva actuació es redueix a un simple espectador informat per l’autor. Llavors el projecte s’ha d’adaptar a les bases del concurs de Norma, empresa sobre la que recau quasi tota la socialització. La convocatòria demana la idea d’una historia de 170 pagines, per optar al concurs s’ha de presentar un argument d’una o dues pagines, una sinopsis, fitxes de personatges, una portada i les 8 primeres pàgines del manga a blanc i negre. No hi ha especificacions respecte al gènere, el sentit de lectura, el tema i la censura, les pàgines han de ser d’estil manga, estar en blanc i negre, a una mida proporcional a 11,5 x 17,5 cm limitat a 23 x 35 cm i deixar més de 4 mm de sagnat, es pot emprar qualsevol tècnica creativa. L’obra pot ser individual, com és el cas, o conjunta.
El Mar Rosa sol·licita de materials, recursos i referents per a realitzar-se. Un agent clau son els referents, abans de començar a dibuixar i dissenyar els personatges, així com escriure l’argument de la història s’ha dut a terme una recerca exhaustiva de referencies, obres paregudes, il·lustracions, autors i corrents; la clau d’un treball és una bona documentació, un bon ventall d’influències. Tots aquests elements participen activament en la gestació inicial de la idea. Destaco l’empremta d’obres manga com Gantz, Fire Punch i Neogènesis Evangelion, series o pel·lícules de caire distòpic, postapocalíptic i futurista com Sweet Home i Blade Runner i finalment la influència del disseny de personatges del videojoc League of Legends. He de dir que m’ha motivat notablement la reproducció de música durant el procés de treball, nombro la cançó Lean On de MO, Major Lazer y DJ Snake. Els materials emprats els facilita el propi autor, com son sols 8 pàgines el cost no es excessivament elevat, s’ha de pagar la tinta xinesa, les làmines, perfiladors, retoladors, pinzells, tip-ex, regles, llapis i goma entre altres. Com a materials digitals per al reforç del dibuix utilitzo les eines EasyPose y SketchUp. EasyPose es un programa amb models 3D de personatges articulables que permet generar i modificar postures a mode d’exemple, SketchUp es un programa de modelatge 3D ideal per al disseny de les infraestructures i els objectes que posteriorment sortiran a les pàgines. Per a la postproducció i l’afegit del tramat utilitzo un impressora-escàner i el programa d’edició d’imatge Photoshop.
L’última fase del projecte és la difusió, l’etapa més pública on convergeixen totes les relacions i activa la seva dimensió socialitzadora al complet, el moment en què de manera més evident es socialitza el projecte. El primer mode de difusió és la presentació del manga a concurs, en aquest cas la Norma Editorial proporciona dos canals per on presentar-lo, el seu correu electrònic i el correu convencional. Jo el presentaré pel correu electrònic, llavors, he de seguir unes pautes de lliurament, el conjunt dels materials no pot pesar més de 7 megabytes, si es sobrepassa el límit es pot repartir el projecte en diferents correus sense sobrepassar el pes total de 20 megabytes; les imatges presentades han de tenir una resolució de 300 píxels per polzada. S’ha d’afegir un document amb les dades de contacte de l’autor i una petita biografia, per acabar, l’assumpte del correu ha d’incloure el títol de l’obra, el nom o pseudònim de l’artista i advertir la seva participació a concurs. El termini límit per a participar-hi és el 22 d’agost a les 23:59, hora peninsular espanyola.
En aquest punt el projecte passa per un procés de selecció compost per dues fases, la primera es la preselecció dels projectes més prometedors, que es valoraran durant algunes setmanes fins donar pas a una votació popular dels finalistes. Després d’aquest procés un jurat seleccionat per Norma Editorial fallarà a favor d’una única obra, el resultat es farà públic durant el Manga Barcelona; el jurat es reserva el dret a declarar el premi desert. Durant aquesta etapa conflueixen molts agents fins determinar el veredicte del concurs i el futur de l’obra presentada; els més destacats són el jurat de Norma i el públic. Però també intervenen tothom encarregat de la gestió de la informació, ja siguin administratius o responsables de les xarxes socials de l’empresa. En menor mesura es difon l’obra mitjançant petites institucions dedicades a la novetat manga a Espanya o recurrents en l’exposició de les novetats de Norma Editorial o del saló del Manga Barcelona, esdeveniment amb el qual està fortament relacionat; també es propaga per les xarxes socials com Instagram o Twitter gràcies a la publicitat donada pels usuaris i els propis autors.
A partir d’ara, especulant que l’obra guanyi el concurs, amplia exponencialment la seva dimensió socialitzadora i relacional durant el procés de consolidació i difusió final. L’autor té contacte directe amb la Norma, tracta amb l’equip d’edició principalment, però abans manté un seguit d’entrevistes i reconeixements al saló del Manga Barcelona, així com en altres institucions, fet que es repeteix en la publicació de l’obra. El premi consisteix en un contracte d’edició per completar l’obra en un total de 170 pàgines, el contracte contempla un anticip en concepte de royaltys i drets de representació de 3000 €. Amb aquest diners es soluciona la problemàtica del finançament de l’obra completa, és compraran els materials i recursos necessaris i ,en cas que es decideixi canviar d’estil de dibuix i entitat tradicional a digital, una tauleta gràfica digital amb la llicència del programa de dibuix Clip Studio Paint.
Finalment, l’obra completa es presenta a l’editorial i aquesta s’encarrega de la seva maquetació, publicació i distribució. En la recta final actua el procés de difusió analògica de l’obra, en la difusió analògica el manga es distribueix a diferents empreses per a la seva venta, també a llibreries i tendes de còmics; la Norma s’encarrega de la publicitat del producte i a posteriori l’obra participa en exposicions, altres certàmens i en el propi saló del Manga Barcelona, també es fan entrevistes a l’autor i en algun cas es produeix merchandising. L’últim esglaó es el públic o espectadors, hi ha els crítics, però la gran majoria son els compradors del producte, es a dir, un públic consumista en busca d’entreteniment. Dintre del públic hi ha una minoria que es dedica a la creació de contingut, per exemple vídeos a la plataforma You Tube, i donen publicitat ja sigui negativa o positiva al projecte, la seva influència no va més enllà de condicionar les ventes del manga amb les ressenyes.
Les relacions que s’estableixen en aquest projecte són força complexes i han donat uns quants tombs al llarg del desenvolupament de l’obra. Per una banda, Fobos es tracta d’una obra interactiva (o videojoc) que ja només per les seves mecàniques, té tot un seguit de característiques específiques pel que fa a la seva manera de relacionar-se amb el públic. Per altra, el seu contingut narratiu presenta un ventall d’elements que, sigui qui sigui la persona que el jugui, es generen unes relacions amb la narrativa popular. A més, el fet d’haver-se creat mitjançant un programa que té unes qualitats molt concretes, ja el tenyeix de certes particularitats. I, per últim, el seu enfoc envers el món de l’educació, ja marca un punt de mira. Tots aquests elements seran desenvolupats en el text que trobeu a continuació. Són diferents, en alguns punts potser semblen dis-connexos, però tant pel que fa a aquest text com per al propi desenvolupament de l’obra, la intenció de funcionar com una única obra amb unes intencions definides hi és ben present.
Fobos es tracta d’una obra interactiva que, entre altres recursos, se centra especialment en desenvolupar un discurs sobre la por. S’articula al voltant del conte de la Caputxeta Vermella, i apareixen alguns altres personatges i elements pertanyents a la narrativa tradicional. Les seves mecàniques són les d’un videojoc de desplaçament lateral: ens podem moure cap a la dreta o cap a l’esquerra i podem saltar, com en un joc de Super Mario. En el seu transcurs hi trobem diversos elements pertanyents a la narrativa tradicional que funcionen com un intertext respecte a aquesta, a vegades amb girs o certa ironia, que pretenen crear un diàleg diferent i carismàtic amb el participant.Tot plegat, són un conjunt de recursos que tenen diferents implicacions socials, les quals he tractat de desenvolupar a continuació.Continua llegint “Interacció, intertext i educació. Les arestes contextuals d’una obra interactiva”
L’estudi del context en que es movia la meva antiga proposta era inconsistent i havent assimilat la meva naturalesa com a subjecte postmodern turista decideixo tornar «a casa». Potser no m’agrada sortir de la meva zona de confort i potser també la meva zona de confort s’ha anat contraent fins un pla d’actuació bàsic que s’ha convertit en obsessió i no deixa pas a l’experimentació. Si menys no, degut a la falta de temps material i el coneixement del mode de socialització d’aquest nou context faig de la meva convocatòria al Concurs Manga de la Norma Editorial el meu projecte definitiu.
L’exploració del nou context ha modificat la meva visió sobre la metodologia de treball i m’ha obert els ulls a l’ampli ventall d’agents i institucions que participen en la convocatòria, entenent que el meu projecte ha presentar ha de cobrir unes necessitats específiques més enllà de l’interès personal.
El meu sociograma busca representar les relacions entre agents dins el marc del meu projecte, emfatitzant en els elements possibilitadors i els possibles obstacles i conflictes en que es pot trobar. Tot subjecte al veredicte de si guanya o no la convocatòria. Descriu encertadament el procés de treball i l’estratègia adoptada en cada ramificació, així com els agents o institucions que apareixen en el sistema i la seva influència en el resultat final de l’obra.
La decisió de fer el sociograma a partir de notes o post-it recau en l’essència del propi context, sempre en constant canvi on el nombre d’agents que hi formen part no para d’augmentar, no es estrany llavors que el modifiqui al llarg de l’assignatura. Els colors emprats determinen una petita jerarquia de poder que va des de les simples connexions fins els agents de més pes.
Per començar, el projecte el du a terme l’autor, el detonant es la convocatòria al concurs de la pròpia Norma Editorial, els primers problemes que sorgeixen son la falta de temps degut a les hores de dedicació a la UOC, es resol enllaçant la producció de l’obra amb l’assignatura de Projecte III. L’agent de l’autor respon per part seva a uns interessos personals, aquests actuen directament en la producció de l’obra a forma de referències, influències i inclinacions. L’agent de la Norma Editorial participa activant durant tot el transcurs, imposa les bases i especificacions de l’obra, fet que ocasiona un problema de limitació; en cas que l’obra surti finalista i o guanyadora en fa la difusió, digital i analògica on hi intervenen una gran quantitat d’agents des de petites institucions fins esdeveniments o mitjans de comunicació. En cas de que l’obra guanyi, la Norma Editorial s’encarrega també de propiciar la producció final del projecte, el premi econòmic permet solucionar el problema de la finançament, i s’ocupen de la maquetació del manga.
Un risc a assumir és la possibilitat de que l’obra no surti ni finalista ni guanyadora, aquest fet comportaria la pèrdua de qualsevol mitjà de difusió i la impossibilitat de dur a terme el projecte en la seva totalitat, veient-se reduït a les 8 pàgines inicials. En cas que això succeeixi, i es el més probable, es cercaria un altre mètode de difusió efectiu i es plantejaria acabar l’obra per voluntat pròpia.
La bitàcola i l’arxiu personal presentats a continuació tenen la funció de documentar el meu procés d’exploració al llarg del desenvolupament del projecte. Ara amb el nom provisional El Mar Rosa ha canviat dràsticament per cenyir-se als continguts de l’assignatura en qüestió.
En aquest primer contacte amb el diari de camp i l’arxiu documental he descobert la importància de la recerca en qualsevol tipus de treball, indispensable en el nou enfocament del projecte d’aquesta assignatura Projecte III, la convocatòria al Concurs Manga de la Norma Editorial.
En quant a la bitàcola he optat per gestionar-la mitjançant entrades que expliquen avenços en la producció de l’obra o la recerca d’informació, així com els problemes, obstacles o dubtes que se’m vagin plantejant i com els soluciono. S’adverteix que no he datat les entrades ja que el treball dut a terme fins ara ha estat aliè a l’assignatura, tot el que precedeix ja romandrà documentat amb exactitud en el diari.
L’arxiu personal del procés s’inicia amb el mateix dilema, per ara he aportat els elements consultats a forma de llista en un document Drive que es pugui anar editant. En un futur canviaré el format per un més adequat per a un arxiu, una taula Excel o similar, amb graelles que marquin el número de registre, la data, el lloc, una descripció, el comentari i una imatge de referència.
Tots el documents pertanyents a l’assignatura els he unificat amb els del projecte que ja tenia començat i els he compartit en una carpeta al Drive, que aniré actualitzant. En aquest enllaç podeu trobar la bitàcola, l’arxiu, el sociograma i alguns elements per veure el desenvolupament de l’obra, l’argument i imatges.
Abans de tot, vull comentar que en la meva bitàcola he afegit cinc arxius més que busquen desenvolupar i definir molt millor el context de socialització de l’obra. Els temes que es treballen els he fet a partir del sociograma, i serveixen per complementar-lo amb molta més profunditat. Us deixo aquí els enllaços al Drive:
Dit això, us deixo aquí el sociograma i el seu corresponent comentari. Com ja he dit, molts dels seus apartats queden ben desenvolupats als arxius del Drive que es troben més amunt. Continua llegint “Sociograma – Fobos”
