Projecte III – PAC1 – Obrir la maleta

Transcripció:

Bones, soc la Núria Pujol, estudiant del grau d’arts de la UOC. Un plaer compartir l’assignatura amb tots vosaltres.

Com a estudiant, la meva trajectòria és curta, la major part del meu treball han sigut projectes fets per a la universitat, i no segueixen un fil tan marcat.

Encara que ja em trobo en la fase final del grau, encara tinc molts dubtes en com enfocar-me com a artista i professional.

Quan vaig començar el batxillerat artístic, vaig descobrir a Marina Abramovich, la manera en què semblava que se sacrificava a ella mateixa, sense por, per poder crear unes performances de les més expressives, em va captivar de sobre manera. Crec que en aquell moment vaig entendre quin significat tenia l’art per mi.

Tot i això, hi ha altres aspectes de l’art que m’han captivat, en l’assignatura materialitat i tecnologia i cultura visual i nous mitjans, vaig aprendre sobre el tecno positivisme, el món cíborg i la materialització, em va interessar molt.

Així que em trobo en una espècie de dualitat creativa, que abasta des d’una perspectiva més emocional a una més material i teòrica, amb una forma poc definida per al moment.

En aquesta línia, destacaria l’Artefacte d’afecte que vaig realitzar per l’assignatura d’escultura. En aquest projecte, utilitzo materials totalment casolans per crear una mena de casc amb un mecanisme capaç d’acariciar-te i donar-te copets, creant una sensació similar a com si t’ho estigués fent una altra persona, i així, poder-te sentir abrigallada tot i la soledat.
Un altre treball fet per a l’assignatura de vídeo-creació, és Sobresurti’m, una videoinstal·lació on es projecten cares famoses sobre un relleu també d’una cara, de manera que aquestes imatges agafen una tridimensionalitat i una espècie de deformació, la instal·lació estaria pensada perquè a més a més, el públic hi pogués projectar la seva pròpia cara en temps real. Estaríem parlant d’alguna manera en els filtres a la imatge, i la portada a l’escena de persones reals, no tan reals.

I des d’un vessant més emocional, hi tinc una sèrie de fotografies, que formen part d’una espècie de performance feta en mig d’un passeig comercial, parlant sobre presència i la relació amb l’entorn i les persones que l’habiten, amb diferents rols.

En els treballs deixo entreveure el meu interès per utilitzar materials casolans, aquests em semblen empoderant i a la vegada són un reflex de la meva pròpia experiència vital. Tinc interès per temes que podríem considerar esotèrics, com ara la presencia i les relacions personals a un nivell espiritual, i la relació que hi pot tenir amb el que es denomina “modernitat liquida”.

PROJECTE III PAC 1: OBRIR LA MALETA

Els referents son crucials en els meus projectes, referencio tot allò que consumeixo, esdevenen per a mi una font d’inspiració inesgotable; com més m’apassiona l’obra o l’autor més m’incita a produir la meva pròpia.

Treballant amb un guió o un còmic la premissa es la mateixa, donar llum a una historia, escollir un tema o idea i crear una atmosfera per personatges i esdeveniments. Tinc bastant present Ozymandias, poema de Percy Bysshe Shelley, així com The mask of the red death, conte d’Edgar Allan Poe per tractar els meus personatges d’una forma més mundana i abordar els clímax amb decadència i la inevitabilitat de la mort.

Agafo del seinen, subgènere del manga, la complexitat de trama i un argument sobre la realitat crua amb una visió madura. Hajime Isayama, autor de Shingeki no Kyojin, referencia notablement en la seva obra la duresa de la vida i porta a l’extrem els personatges col·locant-los es situacions desesperants i inhumanes, així veiem la seva veritable naturalesa i que son capaços de fer per superar aquestes adversitats.

Goddessfield, el meu projecte de manga per a la Norma Editorial, acumula grans quantitats de referencies a l’obra de Isayama; el simbolisme juga un gran paper, al igual que en totes les meves obres. Per a Dusk in your eyes, segon projecte de manga per a la convocatòria, m’influencia Gantz, manga estrella de Hiroya Oku, gran exponent del subgènere seinen.

Aquests dos autors consagrats comparteixen un recurs que jo també empro freqüentment, el protagonista com antiheroi, un personatge que discerneix dels herois tradicionals per la seva qüestionable moralitat, els seus mètodes i intencions no heroiques i els seus defectes i imperfeccions propis d’un individu comú. Seguint aquest mateix patró el gran referent es Fire Punch de Tatsuki Fujimoto. Aquest manga narra la historia d’Agni, que busca a l’assassí de la seva germana per venjar-se matant-lo, però acaba convertint-se en un heroi dins la ficció vist per alguns com una deïtat. Veiem aquí una contraposició clara del bé i el mal.

Per a l’escriptura de guions tinc en ment directors i guionistes diversos, últimament estic sentit una forta atracció cap al cinema d’horror gracies a la renovació del gènere de la mà de Robert Eggers i Ari Aster, punters del terror actual.

Robert Eggers es el meu principal referent, les seves dues úniques pel·lícules ja han esdevingut clàssic de culte. La seva opera prima, The Witch, abasta una diversitat de temes, idees i simbolisme que sempre m’havia apassionat particularment. Crea un terror gòtic amb un detallisme desmesurat basat en una família puritana de peregrins americans i els introdueix en un conte folklòric sobre bruixes i fanatisme religiós.

Jo mateix he tractat aquests temes en diverses ocasions, he indagat profundament sobre l’origen de les bruixes, el folklore americà i les festivitats pertanyents, els cultes i la inquisició, la caça de bruixes, tortures i el Malleus Maleficarum (Martell de les bruixes) així com la presència de les bruixes a l’edat mitjana desembocant en l’edat mitjana en si mateixa.

Actualment estic treballant amb un guió cinematogràfic que narra un conte sobre dos caçadors que es troben embolicats en també punts dramàtics referents a la bruixeria, però apartant la vista del moltó negre estic buscant per al mal una font més antiga, m’he centrat en la titànide Hècate, precursora de la fetilleria, i n’estic fent una documentació exhaustiva de la mitologia grega. Per a mi la base de tota bona història és una documentació immaculada.

PAC 1: Obrir la maleta

Principals referents

Per parlar dels meus referents he de remetre inevitablement a les que van ser les meves principals influències durant la meva infància i que, com a mínim, sí han conformat bona part de l’estètica del meu dibuix. Aquestes són, per una banda, Studio Ghibli, l’estudi d’animació japonès que va realitzar pel·lícules com Mi vecino Totoro, El viaje de Chihiro o La Princesa Mononoke. I per altra banda, han estat també determinants els videojocs de la saga Pokémon de Game Freak, i el còmic japonès d’Eiichiro Oda, One Piece.

Deixant aquestes obres de banda, han tingut un impacte bastant gran totes les obres de Satoshi Kon. El punt experimental i un enfoc entre el surrealisme i el nihilisme de les seves obres m’ha influït tant des de l’estètica com la narrativa, i també discursivament. És un punt de vista que connecta especialment amb mi i que en moltes ocasions tendeixo a reproduir, evidentment des de la meva perspectiva. Les obres que més m’han impactat han estat Paranoia Agent i Millennium Actress.

Dins del còmic, David Mazzuccheli m’agrada força, però l’obra que més m’ha fet reflexionar sobre aquesta disciplina artística és Asterios Polyp. És un còmic molt innovador i molt eficaç pel que fa a la seva narrativa i als seus elements expressius. No es conforma només amb explicar una història, sinó que incorpora i crea recursos per expressar i comunicar més eficaçment. Tot i que els meus treballs són probablement més convencionals, és sense cap dubte un dels meus principals referents. Un altre autor que m’ha determinat bastant a l’hora de treballar és Inio Asano, essent la seva obra més coneguda Buenas noches Punpun. Son històries absolutament nihilistes, amb un enfoc pessimista molt dur. Particularment, prefereixo discursos més optimistes o constructius, que poden assenyalar problemes però busquen solucions; i per tant no comparteixo el punt ressignat que solem trobar en ell. El que sí que ha influït molt en mi es la forma de mostrar el món, la lluita amb l’absència de sentit que hi troba i fins i tot l’estranyesa amb què es representen les realitats dels personatges.

Quan parlo de discursos optimistes i constructius, crec que és necessari parlar de hopepunk. Es tracta d’un gènere narratiu que és gairebé una resposta al grimdark: tot i que és conscient del costat cínic i cru del món, es nega a resignar-se i busca una resposta activa i política per millorar-lo. És un enfoc que connecta molt amb mi i sobretot amb la meva visió política, i que és present en gairebé tot el que faig. Tot i que hi ha moltíssimes obres que encaixen en aquesta definició, dos autores que han estat determinants dins del gènere per mi són Laura Morán i Caryanna Reuven, les dues en l’àmbit de la literatura.

Allunyant-me una mica de les arts més populars, dins de la pintura m’han influït molt els autors surrealistes, tant per l’estètica com pel que volen transmetre. Encaixen molt bé amb aquesta visió nihilista que esmentava abans, de realitats estranyes però verosímils que porten la nostra comprensió del món al límit. Els autors que més m’han tocat serien Salvador Dalí, René Magritte o Leonora Carrington.

Per concloure, considero rellevant esmentar alguns autors que, fora de l’art, sí han sigut molt rellevants a l’hora de construir discursos propis. El primer autor que em va impactar va ser Friedrich Nietzsche ja que, tot i que valòricament el trobo molt lluny de mi, va ser el primer en connectar amb mi amb en alguns aspectes de la seva cosmovisió. Tot i això, més tard vaig ubicar millor el meu discurs amb autors estructuralistes i constructivistes com Bachelard, Barthes o Foucault. I pel que fa a la política, m’han influït molts autors dins de l’espectre polític de l’esquerra, especialment Gramsci, o altres de l’escola de Frankfurt, especialment Walter Benjamin. Dins del feminisme destaco Angela Davis i Griselda Pollock. El meu posicionament polític s’alinea molt en les idees que he esmentat al llarg d’aquest text, en una perpectiva postmoderna allunyada en alguns punts dels autors esmentats. S’erigeix sobretot des de la idea que comentava quan he parlat del hopepunk: tot i que treballo molt des de la idea d’un món nihilista, cru i difícil o impossible de comprendre, és molt important per mi el compromís social i la cerca d’una millora. Evidentment, m’interessa tractar moltes altres temàtiques i podria esmentar molts més autors, però tot això ha estat de les més constants dins de la -de moment curta- vida que porto dins del món de l’art. Això és tot!

Bibliografia

  • Game Freak (1996-actualitat) Saga de videojocs Pokémon. Jocs produïts també
    per Nintendo.
  • Hisaishi, Joe (2001) Summer Day. Música de la cançó, El viaje de Chihiro.
  • Kon, Satoshi (2002) Millennium Actress. Pel·lícula d’animació realitzada des de
    Madhouse
  • Kon, Satoshi. (2004) Paranoia Agent. Sèrie d’animació realitzada des de
    Madhouse.
  • Miyazaki, Hayao (2001) El viaje de Chihiro. Pel·lícula d’animació realitzada des de
    Studio Ghibli.
  • Miyazaki, Hayao (1997) La Princesa Mononoke. Pel·lícula d’animació realitzada
    des de Studio Ghibli.
  • Miyazaki, Hayao (1988) Mi vecino Totoro. Pel·lícula d’animació realitzada des de
    Studio Ghibli.
  • Oda, Eiichiro (1997-actualitat) One Piece. Còmic publicat a Espanya per l’editorial
    Planeta deAgostini.